Una ciutat llegida per barris
Barcelona s'ha anat escrivint a sobre d'ella mateixa: una muralla romana sota una plaça medieval, una riera convertida en passeig, un pla de camps que esdevé una quadrícula, una muntanya d'exposicions i de jocs. Aquesta pàgina recull deu indrets i mira de llegir, en cadascun, la capa que hi ha a sota.
· · ·
Barcelona és bona si la bossa sona.
Refrany popular català
· · ·
Fonaments
Sota les llambordes hi ha Barcino. La ciutat romana es va fundar cap a l'any 10 aC en un turó modest, el Mont Tàber, i encara avui se'n pot resseguir el perímetre: la muralla del segle IV apareix, a trossos, a la plaça Nova, a la plaça Ramon Berenguer el Gran, al carrer del Sotstinent Navarro. Al carrer del Paradís, dins d'un pati estret del Centre Excursionista de Catalunya, quatre columnes del temple d'August continuen dretes al lloc on van ser plantades. El que anomenem gòtic és, en bona part, una restauració: entre 1908 i els anys cinquanta es van traslladar façanes, es van obrir places i es va construir el pont neogòtic del carrer del Bisbe, que és de 1928. El barri és autèntic i escenogràfic alhora, i aquesta barreja és precisament el que el fa interessant.
1 Ciutat Vella · fundació romana, c. 10 aC
Proporció
És una església de mercaders, aixecada al barri de la Ribera entre 1329 i 1383 sota la direcció de Berenguer de Montagut. Cinquanta-quatre anys: per a una catedral medieval és un batec d'ulls, i aquesta rapidesa explica per què tot l'edifici parla el mateix idioma. El gòtic català no busca l'altura vertiginosa del francès sinó l'amplada; aquí les tres naus tenen gairebé la mateixa alçada i les columnes octogonals se separen tretze metres, la distància més gran de tota l'arquitectura gòtica europea. El resultat és un espai que no s'enfila, sinó que s'obre. La pedra va arribar de la pedrera de Montjuïc a l'espatlla dels bastaixos, els descarregadors del port, i encara se'ls recorda esculpits a les portes de bronze.
2 La Ribera · 1329-1383
Corrent
Abans de ser un passeig era una riera. El mot rambla ve de l'àrab ramla, «sorral», i designava el llit sec per on baixava l'aigua quan plovia, arrambat a la muralla medieval. Al segle XVIII es va enderrocar la muralla, es va cobrir el torrent i el que era un límit va esdevenir el centre. Un quilòmetre i dos-cents metres separen la plaça de Catalunya del monument a Colom, i pel camí hi ha el mercat de la Boqueria, cobert amb una estructura de ferro el 1914, el Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 1847 i cremat dues vegades, i el mosaic que Joan Miró va fer al paviment del pla de l'Os el 1976, trepitjat cada dia per milers de persones que no saben que hi passen per sobre. La Rambla continua sent el que sempre ha estat: un lloc per on les coses baixen.
3 Ciutat Vella · 1,2 km
Quadrícula
És la idea més ambiciosa que s'ha tingut mai sobre aquesta ciutat. Quan el 1854 es van enderrocar les muralles, Barcelona era una de les ciutats més denses d'Europa, i l'enginyer Ildefons Cerdà va projectar, el 1859, una quadrícula de mansanes de 113 metres de costat que s'estenia pel pla fins a tocar els pobles del voltant. Cerdà havia estudiat com vivia i com moria la classe obrera abans de dibuixar cap carrer, i el seu pla era higienista: carrers de vint metres, sol i aire per a tothom, edificació només en dos costats de cada illa i jardí al mig. Es va construir el traçat però no la generositat, i els patis interiors es van omplir. El que sí que va sobreviure és el xamfrà, aquell tall de quaranta-cinc graus a cada cantonada que dona a l'Eixample les seves placetes octogonals inesperades i que és, probablement, el detall urbà més copiat de Barcelona.
4 Pla Cerdà · 1859
Paciència
Fa més de cent quaranta anys que s'hi treballa. Les obres van començar el 1882 amb un projecte neogòtic convencional d'un altre arquitecte; Antoni Gaudí es va fer càrrec del temple el 1883, tenia trenta-un anys, i hi va dedicar els quaranta-tres restants de la seva vida, els dotze últims en exclusiva, vivint al mateix taller. Va morir el 1926 atropellat per un tramvia i el temple quedava a un quart de fer. Gaudí no dibuixava tant com construïa: penjava cordes amb saquets de perdigons per trobar, del revés, la forma exacta que aguanta el pes sense contraforts. Es finança encara amb almoines i entrades, com una catedral medieval, i aquesta lentitud no és un accident sinó el mètode.
5 L'Eixample · des de 1882
Fragments
Va néixer com un fracàs immobiliari. Eusebi Güell volia una urbanització de seixanta parcel·les a la Muntanya Pelada, lluny del fum, a l'estil de les garden cities angleses que admirava, i per això s'escriu amb la k anglesa. Entre 1900 i 1914 només se'n van vendre dues. La ciutat el va comprar el 1922 i el va obrir com a parc públic, i així el que havia de ser un barri tancat va acabar sent de tothom. El que hi queda és Gaudí en estat pur: els viaductes de pedra sense desbastar que semblen créixer del pendent, la sala hipòstila de vuitanta-sis columnes que recull l'aigua de pluja i la condueix cap a una cisterna, i el banc ondulat de la plaça superior, recobert de trencadís, mosaic fet amb rajola trencada i rebutjada, obra en bona part de Josep Maria Jujol.
6 La Salut, Gràcia · 1900-1914
Mar
És un barri fet de terra guanyada i de gent desallotjada. Al segle XVIII, l'exèrcit borbònic va enderrocar bona part de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, i la població expulsada va acabar en un triangle de sorra sedimentada al costat del port. L'enginyer militar Juan Martín Cermeño hi va traçar, el 1753, una quadrícula estricta de cases petites, baixes i totes iguals, pensades perquè el sol hi entrés per les dues bandes; amb els anys s'hi van afegir pisos i s'hi va perdre la llum. Fins al 1992 el mar era darrere de les fàbriques i les vies del tren. Els Jocs Olímpics van obrir la façana marítima, van crear quatre quilòmetres de platja on hi havia magatzems i van girar la ciutat, per primera vegada en segles, de cara a l'aigua.
7 Ciutat Vella · 1753
Escenari
Gairebé cent vuitanta-cinc metres de gres que han servit per a tot: pedrera dels romans i dels constructors de Santa Maria del Mar, cementiri jueu —d'on probablement ve el nom—, castell militar que ha apuntat els canons més vegades cap a la ciutat que cap enfora, i finalment parc. L'Exposició Internacional de 1929 hi va deixar el Palau Nacional, la font màgica de Carles Buïgas i el pavelló alemany de Mies van der Rohe, desmuntat el 1930 i reconstruït pedra a pedra el 1986. Els Jocs de 1992 hi van tornar amb l'Estadi Olímpic i la torre de comunicacions de Calatrava. És la muntanya on Barcelona s'ha explicat al món dues vegades en un mateix segle.
8 Sants-Montjuïc · 184,8 m
Poble
Va ser una vila independent fins al 1897, i encara ho sembla. Quan l'Eixample va arribar fins a les seves cases, Gràcia ja tenia la seva trama pròpia, més estreta i més torta, i una xarxa de places —la de la Vila, la del Sol, la de la Virreina, la del Diamant— que funcionen com a sales d'estar a l'aire lliure. Els carrers duen noms de la revolta liberal i republicana del segle XIX, i el campanar de la plaça de la Vila va tocar a sometent més d'una vegada. Cada mes d'agost, durant la festa major, els veïns guarneixen els carrers de dalt a baix amb material reciclat i competeixen per veure quin queda millor: una tradició que ve del 1817 i que continua sent, sobretot, cosa de qui hi viu.
9 Gràcia · agregada el 1897
Mirador
És el punt més alt de la serra de Collserola, cinc-cents dotze metres, i des de dalt s'entén d'una ullada la geografia que ho explica tot: un pla inclinat entre dos rius, el Besòs i el Llobregat, tancat per la serra i obert al mar. El nom ve del llatí de l'evangeli, haec omnia tibi dabo, «tot això et donaré», que és el que el diable diu a Jesús des d'una muntanya alta. Doctor Andreu hi va fer arribar el tramvia blau el 1901 i el funicular el mateix any, i hi va obrir un parc d'atraccions que continua funcionant amb algunes de les màquines originals, entre elles l'avió de 1928. Al costat, el temple del Sagrat Cor, acabat el 1961, i més enllà la torre de Collserola de Norman Foster, de 1992, que és el pal on penja la silueta de la ciutat.
10 Collserola · 512 m
· · ·